La casa on vaig néixer feia olor de vi. A la planta baixa es trobava el negoci familiar, el celler del barri. Taules de marbre, una ampolla de sifó a cada taula, una pissarra amb els preus del vi a granel escrits amb guix, neveres en quadrícula de fusta i botes, moltes botes.
De petita, quan les meves amigues venien a casa, sempre deien el mateix en pujar per l'escala: "Quina olor més estranya fa aquí!". A mi no em semblava estranya, jo ni la notava. I ara, sempre que entro en un celler, l'olor em transporta a aquella casa familiar de la infància, és la meva magdalena de Proust.
Des dels dotze o tretze anys, el meu pare em feia despatxar al celler durant les vacances escolars. Encara recordo les senyores del barri que cada matí venien amb la seva ampolla de vidre buida i em demanaven el seu cupatge particular:
-Nena, posa’m un quart de Gandesa, un quart de Priorat i un quart de Valdepeñas!
No coneixien el retrogust a fruites del bosc ni sabien si el vi era aspre o avellutat en boca, però a les cases, el vi acompanyava tots els àpats i els cellers eren el centre de la vida social dels barris.
Good old times, però els temps canvien. Per la meva tradició familiar, el món del vi sempre m'ha interessat i porto anys fent escapades a diferents zones vitivinícoles, especialment de Tarragona, on he pogut observar la gran transformació que aquest sector ha patit en els últims trenta anys. Renovar-se o morir.
D.O. TARRAGONA
—La gran desconeguda—
Sorprèn que aquesta DO sigui la menys coneguda, atès que és la degana d'Espanya, ja que va ser creada el 1945. És una denominació extensíssima que inclou 73 municipis i 4 comarques: Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp i Ribera d'Ebre.
La DO Tarragona recull el llegat dels romans en el món de la viticultura, per això té una àmfora al seu logotip. Els vins de Tàrraco eren coneguts a tot l'imperi romà per la seva qualitat i solcaven els mars en àmfores per a arribar a tots els racons del territori.
És una zona de clima típicament mediterrani: càlid, sec i d’hiverns suaus, de manera que els vins que s'elaboren a la DO Tarragona són equilibrats, aromàtics i afruitats, de poca graduació i baixa acidesa.
Aquí predomina el raïm blanc, un 83% de la superfície total de cultiu, amb un ventall de varietats molt ampli, per la seva gran extensió i perquè inclou zones de climatologia i tipus de terreny diferents: macabeu, xarel·lo, parellada, moscatell, garnatxa blanca, malvasia, chardonnay, sauvignon, etc.
Quant als negres, la varietat que predomina és l'ull de llebre, encara que els negres de la Ribera d'Ebre, amb vinyes plantades a les ribes del riu Ebre i amb una climatologia més extrema, combinen carinyena i garnatxa. Són vins estructurats i potents.
Aquí el moviment cooperatiu va ser i continua sent molt important, tant que actualment aquesta DO compta amb tretze cooperatives que aglutinen la major part de productors de raïm de la zona.
A Nulles, poble situat a uns vint quilòmetres de la ciutat de Tarragona, es troba una de les famoses Catedrals del Vi, una joia modernista construïda per Cèsar Martinell el 1917 que allotja el celler cooperatiu Adernats.
Si els romans tornessin a trepitjar Tàrraco, estarien orgullosos de comprovar que el seu llegat no només no s'ha perdut, sinó que dos mil anys després, ha aconseguit l'excel·lència.
D.O. PENEDÈS
—Un territori marcat per la fil·loxera—
Aquesta denominació d'origen creada el 1960 és una de les denominacions històriques de Catalunya. Està composta per 47 municipis de Barcelona i 16 de Tarragona i té uns 170 cellers.
És una zona privilegiada per al conreu de la vinya pel seu clima mediterrani suau, ja que és a prop del mar, amb moltes hores d'insolació i hiverns moderats.
Al Penedès es conreen especialment varietats blanques tradicionals com el xarel·lo o el macabeu o negres com l'ull de llebre, la garnatxa, la carinyena i el monastrell, la varietat típica de la Mediterrània, el cultiu de la qual arriba fins a la regió de Múrcia.
Els tipus de vi que s'elaboren en aquesta DO són molt variats, donada la seva gran extensió: caves, vins blancs joves, negres joves, negres amb criança, monovarietals, vins dolços, etc.
No es pot entendre l'evolució del Penedès sense parlar de la fil·loxera. Si bé és cert que va afectar tota la vinya del país, en aquesta DO va suposar un abans i un després.
A la segona meitat del segle XIX, aquesta plaga va matar tots els ceps europeus, catàstrofe coneguda com "la crisi de la fil·loxera". Es tractava d'un insecte d'origen americà que matava el cep per l'arrel, però no afectava les fulles. Per contra, el cep americà en quedava afectat a l'inrevés: les fulles sí, però no les arrels.
La solució sembla lògica, però no per això menys enginyosa: empeltar varietats europees sobre peus americans. I així va ser com al Penedès es va començar a elaborar "vi escumós" com es deia llavors; concretament es considera 1872 l’any d'inici de la producció d'aquest tipus de vi a la masia Can Codorniu.
El cava va néixer, doncs, de la transformació radical de la vinya a causa de la fil·loxera. Sant Sadurní d'Anoia i els seus voltants van ser el nucli d'aquella incipient indústria en expansió que amb el temps, es transformaria en el sector de més èxit de la viticultura catalana.
Tant és així que en aquest poble del Penedès se celebra cada setembre la Festa de la Fil·loxera, en què es teatralitza aquest tràgic succés que va canviar la seva història. Els camperols, que representen el poble de Sant Sadurní, ballen a la plaça, esperant la fil·loxera, que arriba carregada d'un gran foc i llança el seu ferotge atac contra els ceps. Llavors assistim a l'arribada dels Set Savis de Grècia, set gegants que encapçalen la lluita contra la plaga. Junts, camperols i gegants, combaten la fil·loxera amb petards i trons, fins que apareixen els ceps de peu americà amb el seu foc de color verd. La vinya triomfa, vencent la plaga, i els ceps celebren la seva victòria. El cel s'omple de colors per a donar pas al cava.
En l'elaboració del cava original intervenen tres varietats de raïm: parellada (que aporta aroma, frescor i finesa), macabeu (perfum i dolçor) i xarel·lo (cos i estructura). Com els altres grans vins escumosos del món, s'elabora seguint el mètode tradicional o champenoise, segons el qual la creació de l'escuma té lloc dins de cadascuna de les ampolles que reposen a les caves durant el període de criança.
El Penedès és terra de grans cellers familiars amb una llarguíssima tradició vinícola. Jo destacaria el celler Torres, fundat el 1870. Cinc generacions dedicades a l'elaboració de vi, que va néixer al Penedès i avui posseeix vinyes i cellers al Priorat, la Rioja, Rueda, Califòrnia i Xile. Una història d'èxit, no sense dificultats.
La família Torres ha sabut adaptar-se als canvis que ha patit el sector i avui dia tenen un imperi vinícola guanyat amb tenacitat, dedicació i unió familiar. Per a mi, tot un exemple.
El meu avi m'explicava que el patriarca Torres creia tant en el seu producte, en concret el conyac (o brandy, com se’n deia llavors), que acostumava a entrar als bars i demanar-se’n un per a comprovar si en tenien:
—Posi'm un conyac, si us plau.
—Ara mateix. Quin conyac voldria el senyor?
—Un Torres.
—Torres no en tinc, ho sento. Li puc oferir Terry, Soberano, Fundador ...
—No, no, jo vull un Torres. No em digui que no el coneix! És el millor conyac d'Espanya, m'estranya molt que un establiment com el seu no tingui Torres. Jo si no és Torres, no en vull cap, gràcies. Ja tornaré d'aquí a uns dies a veure si ja en tenen.
I així, un bar rere l'altre. Era l'any 1930 i el màrqueting encara no existia, però tinc la sensació que el Sr. Torres en sabia molt més que alguns experts en màrqueting amb uns quants màsters al seu currículum. Actualment, Torres 10 és el conyac espanyol més reconegut del món.
D.O. CONCA DE BARBERÀ
—Vins blancs, cava i trepat—
Una de les zones que més he visitat és la DO Conca de Barberà, on hi ha el primer celler cooperativista de l'Estat, fundat el 1894 al poble de Barberà de la Conca.
Aquí va néixer la tradició cooperativista vinícola tan característica de Tarragona, gràcies principalment a Josep Maria Rendé, precursor de la cooperativa de l'Espluga de Francolí i de moltes altres.
I aquí va néixer també el terme “Catedrals del vi” per a referir-se als edificis modernistes que allotjaven aquestes cooperatives, ja que va ser l'escriptor Àngel Guimerà qui ho va encunyar fent referència precisament a la cooperativa vinícola de l'Espluga.
Segons expliquen, els monjos de l'Orde Cistercenc de l'abadia de Santa Maria de Poblet i els monjos-guerrers Templers establerts a Barberà van transmetre als pagesos de la zona els seus coneixements sobre la manera més adequada de conrear les vinyes per a obtenir els millors vins.
En aquesta DO, com en tantes altres avui dia, està d'actualitat la reivindicació de les varietats autòctones com a senyal d'identitat. Aquí han apostat pel trepat, una varietat de raïm negre de baies grans i arrodonides que, fins fa tot just uns deu anys, s'utilitzava per a rebaixar vins negres o, com a molt, per a elaborar rosats.
Avui el 25% de les vinyes de la DO són de trepat, encara que segueix sent zona de raïm blanc, especialment macabeu i parellada, òptimes per a l'elaboració de cava.
D.O.Q. PRIORAT
—Ceps centenaris en abruptes terrasses—
Una carretera sinuosa, envoltada a banda i banda per escarpades vessants amb terrasses plenes de ceps recargolats. Sens dubte, heu arribat al Priorat. En paraules de l'escriptor Josep Pla: "El Priorat és un país tempestuós, cataclismàtic, d'una violència geològica impressionant".
El Priorat no s'entendria sense la llicorella, aquesta pissarra que cobreix la vinya com un mantell grisenc. Són terrenys d'escassa fertilitat i difícil cultiu, aptes només per a viticultors valents. Aquí no hi ha tractor que s’hi atreveixi.
I de fet, van ser precisament cinc viticultors valents -coneguts com "els cinc magnífics"- qui a principis dels 80 van apostar per aquesta comarca, llavors deprimida, per a produir aquí els seus vins de qualitat superior: René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, José Luis Pérez i Carlos Pastrana.
En aquell temps, aquesta D.O.Q. tenia només quatre cellers, que produïen principalment vi a granel; avui n’hi ha més de cent i els inversors es barallen per a aconseguir una finca aquí.
És una zona on predominen els petits cellers familiars i els projectes d'autor (Lluís Llach, Ferrer Bobet, Álvaro Palacios i tants d'altres). En la meva opinió, el millor exemple per a entendre aquesta petita D.O.Q. és el poble de Porrera: 400 habitants, 20 cellers. Déu n'hi do.
El terreny de llicorella és pobre i no reté aigua, però és precisament aquesta dificultat la que dóna als vins del Priorat la seva essència: fredor mineral, escassa producció de raïm i altíssima qualitat.
Això explica també el seu preu, tot i que n'hi ha prou amb venir a veremar un matí en una de les vinyes de la zona per a entendre l'heroïcitat d'elaborar vi en aquest inhòspit terrer. Com li vaig sentir dir una vegada a un simpàtic viticultor prioratí, mentre mostrava orgullós una ampolla del seu vi de 300 euros: "Aquest vi val el que val per tot l'amor que posem en la seva elaboració".
Pel que fa a varietats de raïm, la carinyena i la garnatxa negra són l'ADN del Priorat, amb les que es produeix el 70% dels vins negres de la zona, tot i que es conreen un ampli ventall de varietats negres: syrah, pinot noir, cabernet sauvignon, merlot, ull de llebre, garnatxa peluda, etc.
No és terra de vins blancs, encara que n’hi ha alguns i és una tendència creixent. D'aquí a uns anys, qui sap, potser parlem dels blancs de Priorat com un símbol de la comarca. Aquí tot és possible i ha quedat més que demostrat.
Finalment, m'agradaria ressenyar el gran esforç de la D.O.Q. Priorat per a garantir al màxim l'origen dels vins adscrits en aquesta denominació, realitzant en els últims anys una exhaustiva anàlisi sobre els diferents terrers que componen el seu territori.
Això ha donat com a resultat una zonificació segons criteris geogràfics, històrics, agronòmics i enològics que dóna lloc a dotze àrees diferenciades dins del territori de la DOQ, batejades com “Vi de vila”.
Per a obtenir aquest segell, entre altres requisits, el 100% del raïm ha de provenir de la vila on s'adscriu el vi. I per a atorgar-li aquest segell, el vi és avaluat en un complet tast en què participen sommeliers, experts en vins del Priorat i uns quaranta enòlegs i cellerers de la comarca.
A més, el Priorat és la zona vinícola catalana amb més vins qualificats amb la màxima distinció, “Vi de finca”, amb uns requisits d'elaboració i producció encara més estrictes.
Al Priorat hi ha quatre vins de finca, dos d'ells, per cert, del simpàtic viticultor que atribuïa el preu del vi a l'amor que hi posava l'elaborador. Ves per on, potser la seva teoria sigui certa, si jutgem pels resultats que li ha donat.
Una zona difícil per a viticultors valents que dóna uns vins excepcionals.
D.O. MONTSANT
—Una DO jove que trepitja fort—
La DO Montsant és la denominació d'origen vitivinícola més jove de Catalunya. Es va crear a finals del 2001, perquè es va considerar que els vins d'aquesta zona, abans adscrits a la denominació Tarragona-Falset, tenien prou entitat pròpia per a constituir-se en DO.
Està formada per disset pobles, quinze d'ells situats a la comarca del Priorat. La diferència entre les dues DO és la llicorella, de la qual hem parlat abans, que pràcticament no trobem en les vinyes del Montsant.
La imponent serra del Montsant dóna nom a aquesta DO que compta amb un sòlid teixit cooperativista: Capçanes, Masroig, Falset-Marçà, etc. Des del principi, aquesta denominació va apostar per l'excel·lència del producte i la identificació amb el territori.
Dels quinze cellers que hi havia en els seus inicis, s'ha passat a la seixantena en l'actualitat, fet que il·lustra el reconeixement que a poc a poc han anat guanyant-se aquests vins, també en l'àmbit internacional, ja que se n'exporta el 70%.
El 90% de la producció d'aquesta DO és vi negre i les seves varietats característiques són la garnatxa i la carinyena -aquí anomenada samsó-, com al veí Priorat.
Un dels projectes més curiosos d'aquesta DO és el vi caixer (kosher, en anglès) de la cooperativa Celler de Capçanes. Aquest vi s'elabora segons les rigoroses normes dictades per la llei jueva i tot el procés de cultiu, cura dels ceps, collita, elaboració, criança i fins l'embotellat és supervisat per un rabí.
Entre altres requisits, la vinya ha de tenir una edat mínima de quatre anys, la verema ha de ser manual, s'accepten exclusivament grans de raïm sans, sencers i en estat òptim de maduració, només el rabí pot realitzar la manipulació i el premsat, la vinificació s'ha de fer en tines d'acer inoxidable, etc.
Vaig visitar aquest celler fa anys i em va impressionar la sala de tines precintada, a la qual només pot accedir el rabí. Diuen que l'origen de la col·laboració entre la cooperativa de Capçanes i la comunitat jueva va néixer en una fira vinícola de París.
Era l'any 1995 i els de Capçanes participaven en la fira, donant a conèixer els seus vins. Un senyor que els va tastar, va afirmar: "aquest vi podria ser un gran vi caixer". Fa vint anys, ni els de Capçanes ni ningú per aquestes contrades coneixia què eren els productes caixer, així que es van informar, es van posar en contacte amb el rabí de Barcelona i després de diverses proves, van començar a elaborar el primer vi caixer de la península. Vint anys després, s'enorgulleixen de produir un dels vins caixer més reconeguts de tot el món.
Aquesta història il·lustra la valentia, l'esforç i el rigor dels cellerers d'una DO que s'ha anat fent un lloc al mapa de vins del món i que avui dia és sens dubte un valor en alça.
D.O. TERRA ALTA
—La garnatxa blanca, símbol de la recuperació de la comarca—
He deixat la Terra Alta pel final del meu article perquè és a la qual m'uneixen més llaços sentimentals i la que conec millor. Vaig passar els estius de la meva infantesa a Gandesa, a la caseta adossada al celler de la família, on elaboràvem vins blancs i negres, mistela i vi ranci, tot sense DO perquè en aquell temps encara no existia.
Ja hi tornem a ser, una altra casa familiar que feia olor de vi. Els meus quatre germans i jo corríem per l'enorme bàscula de pesar els tractors que portaven el raïm, vaig aprendre a anar en bici al pati de les bótes, jugàvem a frontó en l'altíssima paret del celler i més d'una vegada i de dues, calia baixar a buscar la pilota a la trituradora de raïm, encara que ho teníem prohibit perquè era molt perillós.
I una altra cosa que també teníem prohibidíssima era entrar a la nau dels cups. Ens tenien terroritzats amb històries de nens que havien caigut en un cup i no havien pogut salvar-se. I no era per menys, perquè es tractava d'una nau grandiosa plena de cups a terra; molts estaven oberts, perquè es feia el transvasament o el tast del vi per a comprovar la seva correcta evolució.
La Terra Alta és una de les set denominacions d'origen històriques de Catalunya. Es va crear el 1972 i la componen 12 pobles amb una seixantena de cellers.
Situada al sud de Catalunya, entre el riu Ebre i la frontera amb Aragó, té una climatologia extrema, ja que es troba bastant allunyada de la mar: poca pluviositat, hiverns freds i forta insolació a l'estiu (que m'ho diguin a mi, que em passava els dies a la piscina municipal del poble).
A més, es veu assotada constantment per dos vents, el cerç (vent de muntanya) i el garbí (vent de mar). Aquestes característiques produeixen uns vins potents, estructurats i d'alta graduació.
Té una llarga tradició cooperativista, com altres DO que hem vist, i de fet és a Pinell de Brai on Cèsar Martinell va construir la seva obra més coneguda -la cooperativa vinícola del poble, que val la pena visitar-, encara que també és terra de petits cellers familiars.
La joia de la corona d'aquesta DO és la garnatxa blanca. Sense aquest raïm, la Terra Alta continuaria sent una terra de vins aspres i molt alcohòlics, produïts per cooperatives locals i petits cellers que probablement s'haurien anat perdent amb el pas de les generacions.
La garnatxa blanca ha situat la Terra Alta al mapa del vi nacional i internacional, atorgant-li 14 medalles d'or i 30 de plata en els prestigiosos premis Grenaches du Monde. Aquí es conrea el 90% de la garnatxa blanca de Catalunya i es calcula que un terç de la producció mundial.
Aquesta varietat s'adapta molt bé a la climatologia de la zona i dóna uns vins blancs de color groguenc -amb matisos que van des del groc pàl·lid al daurat- amb una alta intensitat de sabors en boca.
Per a distingir aquests vins, s'ha creat el segell de garantia específic Terra Alta Garnatxa blanca, reservat per als vins blancs elaborats exclusivament amb aquesta varietat de raïm i amb una qualificació mínima de "molt bo".
Aquí també es conreen altres varietats de raïm tradicionals, encara que en molta menor mesura: garnatxa negra, garnatxa peluda, macabeu i carinyena.
Altres característiques de les vinyes d'aquesta DO són el gran volum de ceps centenaris que hi ha en aquesta comarca i el cultiu en terrasses. Cal destacar també que la Terra Alta compta amb un magnífic “Vi de finca” del celler gandesà Edetària, un petit celler d'autor que treballa amb varietats autòctones de vinyes centenàries de forma sostenible.
Un dels projectes d'èxit de la Terra Alta, degut en gran part als seus vins de garnatxa blanca, reconeguts internacionalment.
D'aquesta terra tan estimada per a mi, m'agradaria ressaltar la tenacitat i la passió dels cellerers terraltins pel territori i pel seu ofici. Han aconseguit crear grandíssims vins reconeguts mundialment malgrat totes les dificultats i quan ningú més que ells creia en les possibilitats d'aquesta zona. Tenen la meva total i absoluta admiració.
Vols visitar un celler i fer un tast de vins? Itinere col·labora amb una selecció de cellers del territori per gaudir de l'enoturisme a les comarques de Tarragona. Més informació a la nostra secció enoturisme a Tarragona.
