itinere Tarragona logo blanco top

07/02/2021

La repoblació de Tarragona, una història del Far West

By Hector Mir
Home » Blog » Història » La repoblació de Tarragona, una història del Far West

Quan a Espanya es parla de Far West, de seguida pensem en Almeria. És ben cert que allí es va recrear el Far West per a rodar-hi pel·lícules. Però hi ha un lloc on va succeir una veritable història del Far West, una història d’ambició, poder, violència, venjança i mort: Tarragona.

Tot va passar fa molt de temps. O millor dit, fa moltes llunes. A l’est del Gran Territori, el governador del petit Estat de Sardannah, Ray Berenger, va decidir que ja havia arribat l’hora d’ampliar les fronteres, iniciant una campanya cap a l’oest, cap als territoris ocupats pels pellroges. La campanya fou un èxit fins arribar al Río Bravo, on la cavalleria va haver d’aturar-se.

Més enllà del Río Bravo, s’estenia una gran plana on s’apreciaven les ruïnes del que semblava haver estat una gran ciutat costanera. Diuen que aquesta gran ciutat va ser construïda per una antiga civilització, el poble Rosarosae, i que li van posar de nom Tarrakhonnah, que en la seva llengua significava “la ciutat dels que pelen canyes”.

Amb el temps, els Rosarosae van entrar en decadència i van ser conquerits pels pellroges, que curiosament, en lloc d’assentar-se a la ciutat, ho van fer a les veïnes muntanyes que voregen per oest i nord aquesta plana, coneguda com a Khamp, que significa “terreny de cebes tendres allargassades”.

La presència dels pellroges a les muntanyes feia que la vida a la plana fos inexistent, perquè  qualsevol caravana de colons que gosés endinsar-se en aquelles inhòspites terres era atacada i assaltada. Un territori només apte per als més arrauxats i forassenyats cuatreros i assaltamarges. 

Anaven passant les llunes i el governador Berenger es veia impotent per a conquerir aquelles terres. Llavors, en un rampell d’inspiració, cregué haver trobat la solució.

Va crear el Comtat deTarrakhonnah i li donà a un home de la seva confiança, el reverend Olly Von Strugle, perquè l’ocupés i el repoblés. “Per fi m’he tret el mort de sobre”, va pensar el governador, i se’n tornà a les seves obligacions a Pissingpineville, la capital de l’Estat.

ossaris catedral de Tarragona 1
Catedral de Tarragona. Ossaris d'arquebisbes medievals

Al bon reverend, a qui li sortia urticària només de pensar en la possibilitat de trobar-se amb un pellroja, la notícia li va caure com un gerro d’aigua freda. Però, en un altre rampell d’inspiració, de seguida va trobar la solució.

Va crear el càrrec de xèrif del Comtat, qui seria l’encarregat d’ocupar  i repoblar Tarrakhonnah. “Per fi m’he tret el mort de sobre”, va pensar el reverend, i se’n tornà a Pissingpineville a atendre els seus afers.

L’afortunat que va rebre la placa de sis puntes fou un tal Robert, d’origen francès, conegut també com a Bordet, per ser un home seriós, esquerp i poc donat als afalacs. Robert arribava amb bones referències, ja que havia estat xèrif al veí Estat d’Aregon, amb grans resultats.

La primera cosa que va fer el flamant nou xèrif va ser endreçar les restes de l’antiga ciutat, que de tan abandonada i destruïda com estava, semblava talment un monument romà. La següent mesura va ser cercar colons que volguessin establir-se al Comtat. Això ja va ser més difícil, perquè en aquells temps, l’al·lèrgia als pellroges estava molt estesa i la gent no tenia gaire afició a deixar-se tallar la cabellera així com així.

Robert tombà per tot arreu intentant trobar valents vaquers i animosos grangers que volguessin establir-se al seu Comtat. Diuen que fins i tot va viatjar fins a terres llunyanes cercant voluntaris. També diuen que quan Robert havia d’absentar-se a la recerca de colons, la seva esposa Sybille  vigilava Fort Tàrraco (així li deien llavors) des de dalt de l’estacada, amb el Winchester ben aferrat.

El resultat de tants viatges, però, no sembla que fos per a tirar coets (això si aleshores haguessin sabut què eren i n’haguessin tingut). Només es crearen uns pocs ranxos, tots ben arrecerats a prop de la ciutat, per si les mosques.

Passaren unes quantes llunes més. El vell governador morí i fou succeït en el càrrec per Ray Berenger Junior, casualment son fill. També havia mort el reverend Olly, essent substituït pel reverend Hugh Braintree, natural de Syracuse, Utah. Els nous mandataris volien estrenar càrrec celebrant-ho amb quelcom important: conqueririen més terres als pellroges.

Els Casaques Blaves del governador van aconseguir conquerir primer el territori dels Pahs-tiseths, situat a l’oest del Comtat de Tarrakhonnah, i després les terres dels Kahra-kohlees, al nord-oest.

Tot el territori estava ocupat pels Casaques Blaves... Tot? No! Un llogaret poblat per irreductibles pellroges de la tribu dels Siurhannas resistia l’invasor. D’ells, se n’encarregà el Setè de Cavalleria, no sense penes i treballs. Ja no hi havia pellroges a la costa que poguessin impedir que el Comtat per fi creixés. 

I a això es van dedicar el governador i el reverend, farts dels pocs resultats aconseguits pel xèrif Robert. A partir d’ara, el reverend portaria les regnes del Comtat, ajudat pel governador.

En aquell moment, Robert ja havia mort. Als seus fills, quatre ganàpies rudes, nascuts, criats i fets a la dura vida i als perills de la frontera, no els va entusiasmar gens ni mica la nova situació. Will, el successor de son pare, Bobby, Ritchie i Bernie estaven furiosos. Ningú havia de dir-los a ells com portar el Comtat, i menys uns carallots de la capital!

Que el reverend s’establís a Fort Tàrraco i que tingués un caràcter difícil tampoc no va ajudar gaire a millorar la situació. Aviat les disputes entre partidaris d’uns i d’altres van fer insuportable la vida a tot el Comtat.

Al saloon, entre tumultuàries baralles, no hi havia dia que no s’hagués de renovar la cristalleria o que algú fos convidat a sortir directament per la finestra. Les acusacions creuades entre el reverend i els fills del difunt xèrif eren constants i anaven en augment: que si t’has apropiat de la casa de l’ajudant del xèrif i has muntat una casa de senyoretes, que si sou uns cuatreros, que si...

El governador, fart de tant d’enrenou, va decidir intervenir-hi. Faria un judici i ell mateix seria el jutge, que per alguna cosa era el governador. El jutge-governador va donar la raó en algunes coses a uns i en altres coses als altres.

Com acostuma a passar als judicis, la sentència del governador va acabar per no agradar ningú. El reverend, vermell de fúria, sortí de la sala bramant que no hi havia justícia, que allò era un atracament i que es venjaria. Els quatre germans, si bé tampoc no van quedar del tot contents, se n’anaren a obrir unes quantes ampolles de ratafia de Kentucky. 

talla robert daguilo
Talla de Robert d'Aguiló amb Tarragona al fons

Mes les llums del nou dia portaren la tragèdia. Es va trobar el cos sense vida de Will, el germà gran. El cadàver, a més, presentava signes clars i evidents que el susdit no havia estat gaire per la tasca d’anar-se’n d’aquest món per voluntat pròpia. O això o va tenir la mala sort d’ensopegar tretze cops sobre el mateix ganivet. Que ja és mala sort!

Els germans, en assabentar-se del luctuós succés, si bé no eren tan espavilats en matemàtiques com per a dilucidar que dos més dos són quatre, van aplicar el compte de la vella i arribaren a la mateixa conclusió: “el reverend ha assassinat el nostre germà, maleït fill de Utah!” (Recordem que, efectivament, havia nascut en aquest Estat).

A l’instant, reptaren el pèrfid reverend a un duel a Lo Corral, un descampat al costat de Fort Tàrraco on se celebraven les fires i mercats. Uns anys després, a algú se li va ocórrer posar una font en aquest lloc, passant a ser conegut amb l’original nom de Plaça de la Font.

Aquest duel, de gran repercussió, fou anomenat originàriament com a “Duel a Lo Corral”, tot i que, en honor a la veritat històrica, cal  denunciar que el seu veritable nom ha arribat fins als nostres dies adulterat per una mala traducció a una pel·lícula. 

I allí es van trobar tots, cara a cara. Gruixudes gotes de suor els amaraven tot el cos. La tensió i la tragèdia es podien palpar. Van desenfundar i, malgrat el que es pugui dir, sis bales d’un Colt 45 no són igual que divuit. El reverend va fer el seu últim sospir, convertit en una cosa semblant a un colador o un formatge Gruyère.

Arribada la notícia a Pissingpineville, la capital de l’Estat, el governador treia foc pels queixals i va jurar que els destrossaria, els trituraria, els faria bocinets i després els torturaria. I va començar a fer nusos a unes sogues. El nou reverend, escollit en substitució del difunt, no estava de millor humor. Que què era això d’anar liquidant reverends, que ni que fóssim anglesos i que allò no quedaria així! 

Els germans, veient la que els queia al damunt, van decidir fer-se fonedissos i fugiren cames ajudeu-me a aixoplugar-se sota la protecció dels pellroges. “Més val dolent conegut...” van dir.

El governador i el nou reverend, un cop ja amos i senyors del Comtat, es van dividir les tasques: “tu poses el xèrif i jo poso el jutge i anem a mitges”. La tranquil·litat va tornar. Caravanes de nous colons anaven arribant, creant nous ranxos i poblats, i la prosperitat i el comerç floriren a la que ja es començava a conèixer com a Tàrraco City. 

THE END

PD: Si creus que he exagerat explicant aquesta història, repassa com va ser la repoblació de Tarragona al segle XII i veuràs que la realitat sempre supera la ficció.

Categories:
Hector Mir
Historiador de Tarragona i el seu territori, arqueòleg i arxiver. També ha tocat l'òrgan en grups yeyés com Pirats i Los Glosters. Des 2016 arxiva documents al Regne Unit de la Gran Bretanya.

Seguir llegint

Itinere Turisme & Cultura

Visites guiades i activitats perfectament dissenyades per gaudir de Tarragona i el sud de Catalunya.
tripadvisor excellence certificate
Mètodes de pagament:
Copyright © 2020 by Itinere Turisme & Cultura
Developed by Xus Alcaraz
crosschevron-down linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram