Segur que coneixeu la paraula "vermut". I segur que també l'heu vista escrita en les pissarres de molts bars. Fins i tot és probable que algun d'aquests diumenges, us hagueu demanat un vermut en alguna terrassa.
Recordo haver vist fa uns anys a la pissarra d'un celler del carrer Huertas de Madrid l'anunci: "Hay vermut de Reus". En aquell moment, em va sorprendre moltíssim, però ara que conec una mica més els orígens d'aquest licor i la importància de Reus com a capital vermutera, ja no em sorprendria.
Encara que la paraula us sigui familiar, sabeu què significa “vermut”? Doncs ni més ni menys que donzell en alemany ("wermut").
I es pot saber què és el donzell?, em direu. Doncs és una herba aromàtica de sabor amarg, coneguda com "la mare de totes les herbes" per les seves propietats medicinals i curatives.
El donzell o absenta, del llatí Artemisia absinthium, es troba a la base de la composició del vermut, per això se l’anomena així.
Cada vermut és la barreja personal de l'enòleg que l'ha creat, ja que en la seva elaboració poden intervenir fins a 80 ingredients o més, que li confereixen un sabor, un matís i un color diferents, d'aquí l'amplíssima varietat de vermuts del mercat, però hi ha cinc ingredients imprescindibles que tot vermut ha d'incloure en la seva composició: vi, aigua, alcohol, edulcorant i botànics (herbes o espècies).
Això de barrejar el vi amb herbes no és nou ni el va inventar Martini. Ja des de molt antic, el vi es barrejava amb substàncies aromàtiques com a beuratge medicinal, per a la seva òptima conservació o bé per a millorar-ne el sabor.
Tenim, per exemple, el vi hipocràtic de la Grècia clàssica; el vi barrejat amb mel, canyella i altres espècies dels romans; o el piment, un vi dolç aromatitzat amb mel i espècies característic de la cuina medieval catalana.
El que sí que segur que sabeu del vermut és que n'hi ha de blanc i de negre. El negre té els seus orígens a Itàlia, concretament a la regió del Piemont; el blanc va ser creat a França i és més sec i de major graduació.
Parlant una mica del seu curiós origen, el primer referent històric el trobem el 1549, en l'obra de Constantí Cesare De Notevoli, on fa referència a una recepta de vi amb absenta que tenia propietats curatives.
El 1570 Giovanantonio Soderini escriu que el seu origen és alemany o hongarès, atribuint-ne la creació a un monjo alemany que li va posar el nom de "wermut" en afegir-li donzell al vi.
Sigui com sigui, a partir de finals del segle XVIII, aquest vi aromatitzat es torna molt popular i comença a ser conegut amb el nom de vermut.
Carlo Stefano Cinzano va obrir la seva primera herboristeria a Torí l’any 1757, on servia el vermut que elaborava amb la seva pròpia fórmula, i el 1847 neix la marca de vermut més famosa del món: Martini & Rossi.
Però tornem a la pissarra del carrer Huertas i a la meva sorpresa en veure, tan lluny de la terra, que hi servien vermut de Reus. Si llavors hagués conegut aquesta història, m'hauria semblat d'allò més normal.
I és que Reus va viure una gran expansió vinícola a finals del segle XVII i durant tot el segle XVIII, gràcies sobretot als seus vins de gran qualitat, amb els excedents dels quals es fabricava licor.
Ràpidament, Reus va esdevenir la capital de l'aiguardent. El volum que produïa va arribar a ser tan important que s'exportava, des dels ports de Tarragona i Salou, fins al Nord d'Europa i les colònies americanes d'ultramar.
D'aquesta època prové precisament una famosa frase que agrada dir als reusencs orgullosos: "Reus, París, Londres", perquè eren les tres ciutats que cotitzaven el preu mundial de l'aiguardent. La paternitat de la marca "Vermut de Reus" se la disputen Enrique Yzaguirre i Joan Gili, encara que en aquella època existien moltíssimes marques: Mayner, Iris, Quer, Cori, Rofinos, etc.
Gràcies al comerç del vermut, la ciutat va viure uns anys de gran prosperitat econòmica, que va quedar plasmada en les seves magnífiques cases modernistes. A mitjans de segle XIX, moltes de les famílies burgeses que s'havien enriquit gràcies al comerç de licor es van fer construir mansions a Reus, a imitació de les del Passeig de Gràcia barceloní.
La potència de la producció vitivinícola de Reus era tan gran que aquestes petites marques familiars de la ciutat van competir amb una gran empresa com Martini i van ser capaces de plantar-li cara amb èxit, sent el motor econòmic de tota una província i fent conegudes les seves marques a escala mundial.
La tradició de fer el vermut el diumenge era un costum molt arrelat a Catalunya, especialment a la zona de Tarragona.
En tots els cellers de barri, hi havia una ampolla de sifó a cada taula perquè el consumidor rebaixés el seu vermut amb sifó si així ho desitjava. A més, com que es venia a granel, el client podia demanar a l’encarregat del celler que li barregés diferents tipus de vermut per adaptar-lo al seu gust, més dolç o més amarg.
La gent no només sortia a prendre el vermut als bars i cellers, sinó que també se’l prenia a casa. Era un costum habitual, igual que s’anava a comprar el pa cada dia, anar al celler a omplir la garrafa, tant de vi com de vermut.
Quan el 1978 es va prohibir la venda de licor a granel i es va començar a embotellar, es va produir un descens notable de la venda i, encara que durant uns anys es va perdre el costum de prendre el vermut, ara ha tornat amb força renovada i les terrasses estan plenes de gent jove i famílies fent l’aperitiu els diumenges, acompanyat de vermut, el licor de moda.
Si voleu conèixer encara millor els secrets d'aquest licor tan típic, Itinere us proposa un tast de vermuts dirigit per l'expert sommelier Carles Bargalló. Provareu 5 vermuts de Tarragona, de característiques i zones diferents, mentre el Carles us explica el procés d'elaboració del vermut i com distingir-ne els matisos i sabors. Fem un vermut?
