La idea de modernisme ens evoca a indrets ben conservats, l’ostentació i l’esplendor. Els exemples són nombrosos a la província de Tarragona,
Podria parlar-vos del modernisme desaparegut i sotmetre’m a la nostàlgia d’unes fotos en blanc i negre d’una realitat que ningú dels nostres dies va tenir l’oportunitat de viure. Mai m’ha agradat idealitzar el passat. En el seu lloc, m’agradaria reivindicar no el modernisme que s’ha perdut, sinó el que està en el llindar de la seva destrucció o abandó.
L’exemple més clar a Tarragona és el de la Quinta de Sant Rafael, al Parc de la Ciutat. Amb el seu exterior decorat en formes florals, ferros forjats i innumerables detalls decoratius, a destacar la seva façana, els detalls ceràmics, la torre i l’elaborat coronament. A la primera ullada, de lluny, s’intueix un bon estat de l’edifici, envoltat per una tanca.Ens hem de remuntar a l’any 1913, quan Marià Puig va voler construir un habitatge al seu germà Rafael, enginyer forestal i botanista, que es trobava delicat de salut. Així és que va encarregar a l’arquitecte barceloní Juli Maria Fossas la construcció de la Quinta de Sant Rafael.
Tornant al present, de més a prop la visió canvia i hom descobreix que aquesta imatge exterior és sols la carcassa d’un conjunt en ruïnes. En són testimoni el rovell als ferros forjats, de les portes, balcons i finestres. Algunes d’aquestes estan tapiades. Una pàtina negra, prova d’un incendi de fa anys, cobreix part de l’edifici, més notori a la porta del balcó de la façana principal. Per algunes obertures accedeixen els coloms, els únics habitants d’aquest punt d’interès.
L’any 1918 es va presentar un concurs per culminar l’edifici dels pares carmelites amb un cambril. Inicialment, l’arquitecte municipal Ramon Salas va projectar-ne un, però no va ser aprovat perquè contrastava massa amb l’estil de l’edifici. Així doncs, va acabar guanyant la proposta Josep Maria Jujol, quedant en segon lloc la de Cèsar Martinell. L’estructura resultant té una planta octogonal que combina amb l’estil de la resta del complex, destaquen els seus fins arcs apuntats coronats per uns coloms de pedra, la coberta de l’agulla de trencadís i l’espai interior cobert per la volta. La falta de manteniment i la ubicació remota d’aquesta obra han estat algunes de les variables que han portat a la situació actual. La Guerra Civil i el pas de les llargues dècades han malmès aquesta joia oblidada de l’arquitecte tarragoní.
A la vora del mar, dins del port, podem trobar el Far del Moll d’Aragó que va ser projectat l’any 1920 per José Serrano i es va finalitzar la seva construcció el 1923. Va estar en servei a partir dels anys vint, fins als seixanta, que va deixar de funcionar com a tal. L’expansió del Port: la prolongació del dic de Llevant i la construcció dels Molls d’Aragó van acabar d’enllestir el vell far. Amb les dècades va remodelar-se. Si estigués en una altra ubicació, prop dels tinglados del Moll de Costa, podria haver ressorgit amb un altre ús. La seva situació el condiciona a tenir un propòsit que formi part de l’activitat portuària. És un emplaçament que actualment es troba en estat d’abandó.
De Tarragona ens traslladem a l’Argilaga, a Casa Domingo. De l’any 1910. La façana és pràcticament tot el que es conserva de l’edifici, apareixen reproduïdes les inicials V.D. Part del coronament ondulant de l’edifici ha caigut en els darrers anys. Val a dir que l’interior del primer pis, les golfes i la teulada fa anys que es van esfondrar parcialment, i com a resultat es van enderrocar.
Mas d’en Sorder (Tarragona) és un altre exemple. El podem trobar prop del Club de Golf Costa Daurada, a tocar amb el terme del Catllar. Aquesta masia la componen nombroses construccions des del segle XIV, però la més cridanera és la intervenció que va fer Josep Maria Pujol de Barberà l’any 1913. És un edifici de planta quadrangular amb dues plantes. La planta baixa estava dedicada a una funció més utilitària, possiblement lligada a la producció del vi. A l’interior, al primer pis, el tambor de la cúpula està decorat per columnes amb esgrafiats d’influència grecoromana que representen motius florals, un llaç que encercla l’espai i unes ballarines. A l’exterior, trobem una cúpula revestida de trencadís verd i blanc. Els òculs de la volta de la cúpula omplien de llum la sala circular.
Les arcades s’obren al camp a tres vents. Creant un corredor que embolcalla la sala principal de la cúpula. Les bigues de fusta, corcades, amb prou feines subjecten paviments i teulada. En certs punts l’estructura ha col·lapsat arran dels últims temporals del novembre i desembre de 2021.
Sembla complicat fer-se la idea que en altre temps era ple de vida. Que la sala central de la cúpula era una sala de ball, i que aquestes estances ruïnoses foren el paradigma del luxe. El silenci s’ha imposat a la gresca i la música.
És precisament aquest silenci el mateix que angoixa a les persones. El silenci que fa aflorar el dubte, la por i finalment l’oblit. Un silenci que demana una resposta que els murs mai podran donar. Així és, que en aquest temps que vivim hem de seguir cercant.
