Sovint em pregunten per què tinc aquesta atracció pels espais abandonats, pels llocs plens de pols, decadents, aturats en el temps. És una sensació difícil d'explicar que segurament té un origen fisiològic, relacionat amb l'adrenalina o les endorfines, qui sap.
Sigui com sigui, recórrer les estances d'una casa antiga de poble, amb els mobles, la roba encara penjada dels armaris, els quadres i, en general, tots els estris d'aquells que hi van viure és com una descàrrega elèctrica que et sacseja tots el cos i, que de sobte, et transporta a altres èpoques, a conviure amb altres persones que ni tan sols vas conèixer, però que recorrent en silenci el que queda de les seves vides, tens la sensació de conèixer molt bé.
Diria que aquest exercici de submergir-me en ambients decadents és una cosa que em ronda de manera natural des de petit, quan em sentia irresistiblement atret per les golfes de la casa de Bràfim dels oncles Joan i Montserrat o pel traster de casa dels avis al desaparegut edifici de l'Aigua del Carme a Tarragona. De la mateixa manera, va sorgir aquesta necessitat de cercar un llenguatge amb el qual poder compartir aquestes sensacions amb els altres. I no se m’acut millor manera que a través de la imatge.
La meva relació amb el món de la fotografia va ser tardana, però no l'interès pels espais abandonats que, com dic, era un impuls que ja existia dins meu des d'abans que pogués donar nom a aquesta afició. L'any 1994, quan tot just iniciava la meva vida laboral al sector immobiliari, van arribar a les meves mans les claus d'un pis de la Rambla Nova de Tarragona que s'havia d'anar a valorar. Rambla Nova, 104, tercer pis. Ho recordaré sempre. El propietari havia mort feia uns anys i els descendents, que vivien tots lluny de Tarragona, ens les havien fet arribar perquè procedíssim a valorar-lo, oferint-me el privilegi d’obrir aquesta càpsula del temps.
I tant si ho era!
Recordo girar la clau del pany, obrir la porta i veure aparèixer davant meu tot un petit univers domèstic sota un mantell de pols i teranyines, multitud de quadres pintats per l'antic propietari, làmines, llapis i tot d'objectes personals de qui marxa de casa amb el convenciment que tornarà. Però el propietari mai no va tornar. I aquest darrer cop de porta i aquest darrer gir de clau van mantenir aquest petit univers inalterat, en silenci i criant pols dia rere dia durant molts anys.
Aquell dia, els meus viatges a les golfes dels oncles o al traster dels avis van cobrar sentit. Dins meu es va activar alguna cosa, però ja no com una olla de grills impossible d’entendre, sinó com uns sons harmònics, unes notes delicioses que em sonaven dolçament a les orelles. I partir de llavors, de manera totalment inconscient –no puc dir que fos un pla perfectament traçat– vaig buscar el camí cap a un llenguatge que em permetés compartir aquesta sensació amb tothom. O, com a mínim, intentar-ho. No sé si ho he aconseguit.
Avui segueixo buscant incansablement aquestes càpsules inalterades, espais on no passa res més que el temps. Ja no persegueixo les cases buides, sinó la sensació d'estar vivint en un altre temps amb unes persones que mai vaig conèixer.
