28/07/2020

Confinat a la Catedral de Tarragona

By Adrià Cuartielles
Home » Blog » Confinat a la Catedral de Tarragona

Que l'Estat Major t'obligui a confinar-te indefinidament és sens dubte un malson, però pensar que una pandèmia s’estén pels carrers de la ciutat com si de la pesta es tractés és , sens dubte, de pel·lícula. I encara més de pel·lícula és quedar-se confinat a la Catedral de Tarragona, per això m’agradaria explicar-vos el que em va passar.

Tot es remunta al dijous 13 de març de 2020. Eren les 13:15 i vaig sortir de l’institut. Em vaig afanyar a recollir els meus dos germans i pujar a casa, no sense abans passar a buscar a uns oncles que venien de Mèxic. Fins aquí, tot normal. Vam pujar a casa i, entre petons i abraçades, se sentia vibrar un mòbil de fons. Era el de mon pare i la trucada era de la meva professora de piano, que em notificava la suspensió de totes les classes al Conservatori a causa de la COVID-19. La notícia em va caure una mica malament, així que em vaig asseure al sofà per calmar-me, vaig encendre la televisió i no m'ho podia creure: el M.H.Sr. president de la Generalitat de Catalunya comunicava el tancament total de les escoles catalanes. Una mica més i em desmaio!

Immediatament, el meu mòbil va embogir amb desenes de trucades i missatges, en tenia tants que no em va donar temps ni a dinar que  vaig haver de baixar corrents a l’institut, on em van confirmar el tancament temporal del centre. Al sortir, vaig anar al supermercat més proper i, amb la motxilla plena de llibres i els braços plens de bosses amb queviures, vaig pujar a casa. Aquest va ser el meu últim passeig per la ciutat. Dissabte 15 de març la catedral va tancar les seves portes de forma improvisada als pocs turistes que encara vagaven per una ciutat ja fantasma. Aquest mateix dia ens van informar de la suspensió de misses fins a nou avís i del tancament indefinit dels llocs de culte. Era una cosa inimaginable.

Van passar un parell de dies i el meu pare i jo fèiem petites tasques, entre elles, treure les espelmes que ja s'havien consumit. Dilluns, mentre estava fent aquesta feina, em vaig quedar de pedra; la catedral estava fosca, encara que era migdia. Els grans finestrals la il·luminaven amb una llum mística i no hi havia ni una sola espelma encesa. En no veure ni una sola espelma, em van entrar calfreds. Les capelles es tenyien del negre de la foscor, les imatges perfilaven ombres terrorífiques a terra, els sants no tenien rostre visible i una suau corrent d’aire gelava l'ambient humit. El so del silenci s'estenia entre els murs, el so del no res i el ningú rebotava entre les capelles, només jo i les pedres, jo i ningú més, era una cosa que mai havia experimentat.

Em passejava per les naus laterals com si mai les hagués vist abans, sentia una presència, alguna cosa, un algú. Algú diria que era Déu que passejava al meu costat per la catedral i altres dirien que eren les ànimes de tots aquells qui havien mort dins del recinte sagrat a mans d'assassins o pandèmies com la pesta. En sentir aquesta presència, vaig decidir anar a l'antic cementiri, just al costat de la catedral. Vaig obrir la pesada reixa de ferro i vaig entrar. La brisa movia els arbres i les fulles s'arrossegaven per terra. El carrer era desert, vaig atravessar el cementiri fins arribar a la capella de Santa Tecla La Vella i em vaig asseure als graons d'entrada a la capella. Els gats es passejaven com si no passés res, com si tot fos normal, però jo seguia notant la presència d'aquest cosa, semblava dir-me que tornés a dins, així que em vaig aixecar i lentament vaig abandonar l'antic cementiri, ple d'ossos que sobresortien de terra. Un cop dins, em va costar obrir-me pas, ja que el sol havia caigut entre les muntanyes i ara la catedral era en total foscor. Vaig fer un últim passeig pel claustre i vaig pujar a casa a sopar.

Tots parlaven del mateix: confinament, coronavirus, histèria col·lectiva, etc. Els dies transcorrien, pesats i avorrits. Cada dia, a les 12 del migdia, tocava les campanes per l'àngelus i posteriorment, 10 minuts de campanades per tots els morts, malalts i personal sanitari, fins i tot va sortir a la televisió. De tant en tant, encenia alguna espelma a les capelles. Em passava el dia sencer dins de la catedral, admirant la majestuositat del silenci. Tant era el que passés fora, allà dins el temps s'havia aturat. Semblava que hagués retrocedit 700 anys, gairebé podia escoltar la veu dels canònics cantant gregorià, podia percebre alguna cosa que m'acompanyava, no em deixava sol ni un miserable instant. Només quan algú estava amb mi, com el meu pare o els meus germans, aquesta cosa semblava desaparèixer. 

Veure els museus era increïble, tocar el ferro fred de les reixes, passejar, veure i donar de menjar a les tortugues de jardí... Tot semblava de pel·lícula, no sé si sobre la fi del món o si sobre una pandèmia, però allà dins el temps s'havia aturat.

Sens dubte, una experiència inoblidable.

Categories:
Adrià Cuartielles
Estudiant, músic i col·laborador d’Itinere. Va néixer a la Catedral i hi ha viscut tota la vida, per això en coneix tots els secrets. Apassionat de la història i de tots els seus àmbits.

Seguir llegint

Itinere Turisme & Cultura

Visites guiades i activitats perfectament dissenyades per gaudir de Tarragona i el sud de Catalunya.
Mètodes de pagament:
Copyright © 2020 by Itinere Turisme & Cultura
Developed by Xus Alcaraz
crosschevron-down linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram