Què pot unir a Quentin Tarantino, mon àvia, els monjos del priorat francès de Grande Chartreuse i la ciutat de Tarragona?
Pot semblar l’inici d’un acudit però, en realitat, ha estat -com deien a la pel·lícula Casablanca- “l’inici d’una gran amistat”. Vegem-ho:
La relació entre els monjos cartoixans de la Grande Chartreuse, el seu licor homònim i la nostra ciutat ve de lluny, de fa més d’un segle. El 1903, les lleis anticlericals de la República Francesa provocaren l’expulsió dels monjos del seu propi monestir, prop de Grenoble. Poc més d’un any més tard, el 1904, un petit grup d’aquests cartoixans s’instal·lava a Tarragona on prosseguirien la elaboració del seu, ja llavors, famós licor.
Pocs anys abans, i preveient el negre futur que s’albirava a França, els cartoixans crearen el 1883 a Tarragona la societat limitada “Unión Agrícola”, a traves de la qual compraren un vell casalot a la part baixa de la ciutat, a la plaça dels Infants, ben a prop del port i de la estació de ferrocarril. El nou local, construït el 1857, havia estat la seu de la fàbrica tèxtil La Fabril Tarraconense, la qual tancà el 1882, passant a utilitzar-se com a destil·leria d’alcohol per August de Muller, ciutadà francès d’origen alsacià i també cònsol dels Països Baixos a Tarragona, i que ja comerciava amb la cartoixa francesa. Malgrat la compra, els Muller seguiren com a llogaters de l’edifici fins al 1904 i seguiren venent aiguardent per a la elaboració del Chartreuse.
De fet, és molt possible que gràcies a aquesta primera relació comercial entre els Muller i els cartoixans s’hagués afavorit la instal·lació d’aquests a Tarragona. Fet i fet, des de llavors, la relació entre la cartoixa i els Muller, una família devotament catòlica i molt tradicionalista, fou molt estreta.
Per a l’embelliment de l’edifici hi participaren dos dels millors arquitectes del moment a Tarragona. Així, un incendi fortuït el 1884 portà a la total refacció del darrer pis i teulada per Pau Monguió i Segura, mentre que Josep Maria Pujol de Barberà projectà el 1902 la balconada amb façana que es veu al carrer del Vapor. Al darrera, salvant el desnivell del tallat, es crearen uns magnífics jardins per a repòs i oració dels monjos. Aquests jardins estigueren presidits per la imatge de la Mare de Déu, portada des de l’església de la cartoixa de Scala Dei el 1910, i retornada allí fa ara uns pocs anys.
La fàbrica de la Chartreuse a Tarragona, des del 1904 fins al seu tancament el 1989, representa l’edat d’or d’aquest famós licor. Fins i tot a França, ben coneguda pel zel que gasten en defensar els seus productes, era habitual als bars demanar “un Tarragona” com a sinònim d’un Chartreuse. Com no podia ser d’altra manera en un producte d’èxit, aviat li sortiren imitadors. Un d’aquests era de Tarragona. Es tractava d’una ampolla sense etiqueta, i els parroquians al bar el demanaven com un “Chartreuse de la casa”. Estava fabricat per Casa Requena, que després va passar a ser Licores Puig, situada, curiosament, al carrer del Vapor, tot just al costat mateix de la fabrica de Chartreuse!
Un cop tancada la fàbrica, l’edifici ha esdevingut la seu de l’Escola Oficial d’Idiomes, mentrestant, seguim a la espera que algun dia es materialitzi el promès museu de la Chartreuse i algú es decideixi també a restaurar i obrir els jardins per a gaudi de tots els tarragonins.
A més dels tarragonins, que el tenim com a beguda de les nostres festes, molta gent arreu del món -entre ells famosos escriptors, artistes i músics- ha caigut rendida als encants del Chartreuse. De Tarantino, per exemple, se sap que és un gran aficionat, havent aparegut aquest licor a pel·lícules seves com “Death Proof” o “Inglourious Basterds”. I no és l’únic. Evelyn Waugh a “Brideshead Revisited” i F. Scott Fitzgerald a “The Great Gatsby” alabaren també les excel·lències d’aquest licor, i un grup com ZZ Top li dedicà fins i tot un tema: “Chartreuse”, pronunciat amb el seu fort accent de Texas.
Molt bé, però, i mon àvia? Què pinta ella en tot això? Doncs bé, mon àvia, filla de Constantí, m’explicava com recordava que, quan era petita, un dia a l’any, sempre el mateix, una tartana plena de monjos de la Chartreuse arribava al poble i en total silenci -silenci cartoixà- anaven a una finca determinada i collien determinades herbes. Després se’n tornaven, coberts pel mateix silenci, cap al seu convent/fassina a seguir elaborant el preuat elixir. Quina era la finca? Quines les herbes? Permeteu-me que aquí em mantingui en silenci. Silenci cartoixà. O potser preferiu que ho silenciem a l’estil Tarantino?
