Com tota gran ciutat romana, Tàrraco era abastida d’aigua mitjançant aqüeductes. Els dos principals eren coneguts com del Francolí i del Gaià, però què coneixem realment d’aquestes imponents infraestructures hidràuliques? Tot i que sembli mentida, fins ara en sabíem relativament poc, més enllà dels elements més monumentals, com per exemple el Pont del Diable. Els aqüeductes romans de Tàrraco, un projecte dirigit per l’investigador Jordi López Vilar de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, hereu de treballs i investigacions anteriors de José Sánchez Real o Rodolfo Cortés, i del qual en formo part, està començant a posar llum a l’assumpte. De fet, encara podríem anar més enrere en el temps, ja que al segle XVIII l’arquitecte Joan Antoni Rovira va fer un aixecament topogràfic del traçat de l’aqüeducte del Gaià per encàrrec de l’arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivieso, que volia estudiar la possibilitat de reconstruir-lo per dur aigua a Tarragona. Veient l’enorme despesa que comportaria, es va optar per fer una mina nova que en bona part resseguia un traçat similar al de l’aqüeducte romà, coneguda com a Mina de l’Arquebisbe i que neix al poble de Puigpelat.
Però parlem de l’aqüeducte del Gaià. Es tracta de l’aqüeducte romà més llarg de Catalunya, més de 50 km de recorregut, poca broma!. La cosa es complica perquè en realitat aquest aqüeducte en són dos: un primer tram que naixeria en les immediacions del Pont d’Armentera, arribaria fins a Puigpelat i tindria unes dimensions humils, i un segon tram més monumental entre Puigpelat i Tarragona, amb una conducció coberta amb volta, que faria 1,60 m d’alçària per uns 60 cm d’amplada. A l’altura de la muntanya de l’Oliva, un espectacular pont que no s’ha conservat (i que seria com a mínim el doble de llarg que el Pont del Diable!) portaria l’aigua directament a l’Acròpolis de Tàrraco, si bé també existiria un altre ramal que portaria l’aigua a la part baixa de la ciutat. Es poden veure trams molt ben conservats d’aquest aqüeducte al carrer de Fra Antoni Cardona i Grau de Tarragona o en diversos punts de l’entorn dels Jardins de l’Imperi, als Pallaresos. Aquesta infraestructura (o com a mínim el tram entre Puigpelat i Tarragona) s’hauria construït en l’època de l’emperador August.
En el cas de l’aqüeducte del Francolí, la investigació es troba en un moment més incipient, però amb tota seguretat també oferirà resultats interessants. El seu recorregut és més curt (a l’entorn dels 15 km) i un dels seus elements més coneguts és el Pont del Diable, que té una longitud de 217 m i una alçària màxima de 27 m. Tot i la seva espectacularitat, l’aqüeducte que sostenia era força humil (amb una caixa de 50 cm x 50 cm). D’altra banda, s’hauria pogut construir seguint l’orografia (cosa que l’hauria fet 2 km més llarg, però paradoxalment molt més econòmic, ja que una construcció com la del Pont del Diable era, literalment, una obra faraònica). Sembla doncs que un cop més, el pont s’hauria fet per ostentar el poder i grandesa de Roma, més que no pas per una necessitat imperiosa. Situat estratègicament en un punt visible des de la via de Italia in Hispanias, avisaria al viatjant que s’acostava a una ciutat molt important. L’aqüeducte del Francolí no presenta unes dimensions destacables fins a les proximitats de Tarragona, on era complementat per una coberta amb volta i assolia 1,60 m d’alçària. Es calcula que el punt d’arribada de l’aigua, dins de la ciutat de Tàrraco, seria a l’entorn de l’actual Rambla Vella. A Tarragona ciutat es pot contemplar un tram molt ben conservat d’aquest aqüeducte, al costat del n. 47 de l’Avinguda Catalunya. La construcció d’aquesta infraestructura seria més tardana que la del Gaià, cap a mitjans del segle I dC.
Estem davant d’obres d’enginyeria espectaculars. Només perquè us en feu una idea, presenten un desnivell mitjà d’entre 2 i 3 per mil. Això vol dir que en cada quilòmetre de recorregut, com a molt hi ha un desnivell acumulat de 3 m. Impressionant. Els romans sabien que l’aigua quan corre té molta força i si no afinaven bé els càlculs, això podia acabar comportant fàcilment la destrucció de l’aqüeducte. També per reforçar la construcció, en alguns punts col·locaven mitges canyes en les juntures entre la paret i el paviment, cosa que reduïa la fricció de l’aigua en aquests punts crítics i reforçava la canalització. Quan veiem una meravella com aquesta i sabem que no disposaven dels mitjans que tenim avui, és lògic preguntar-se com s’ho feien. La realitat és que els romans disposaven de recursos per poder-ho dur a terme i molt probablement, plantejaven el recorregut de l’aqüeducte sobre el terreny amb instruments d’agrimensura com la groma i devien anar calculant un desnivell mínim a partir d’eines com els nivells d’aigua o similars.
