Els íbers de Kesse
Els íbers -cessetans o cossetans- que es van assentar en aquest territori a partir del segle V abans de la nostra era, pertanyien a la tribu Kesse, tal com apareix escrit en monedes íberes de l'època. Segons evidències arqueològiques, van fundar una petita ciutat situada sobre un turó al costat de la mar i mantenien contacte amb navegants grecs provinents d'Empúries.
D'aquesta civilització ibèrica, en conservem ceràmica, monedes, inscripcions i fins i tot -a través d'una làpida- el nom d'un dels primers habitants coneguts de la nostra ciutat: un home anomenat Sakarildum.
En alguns dracmes ibèrics acunyats a Tarragona, es pot llegir el nom Tarakonsalir, on a l'arrel tarakon s’hi uneix asalir, una de les poques paraules desxifrades de l'idioma íber, que significa plata.
Es creu que la paraula Tarakon va esdevenir posteriorment Tàrraco, el nom romà de la ciutat.
Entre Roma i Cartago
A finals del s.II a.C. es va desencadenar una autèntica guerra mediterrània, la II Guerra Púnica.
Els nostres íbers es van veure immersos en aquest conflicte entre les dues civilitzacions expansionistes del moment: els romans del centre d'Itàlia contra els cartaginesos del nord d'Àfrica. Aquests últims parlaven púnic, una llengua semítica emparentada amb l'idioma dels fenicis, que va donar nom a aquestes famoses guerres.
A la I Guerra Púnica, Cartago ja havia perdut definitivament la punta de la bota d'Itàlia, Sicília, Sardenya i finalment Còrsega.
Contra tot pronòstic, la civilització cartaginesa, de llarga tradició navegant, quedava fora de joc al centre de la Mediterrània.
Un desplegament militar sense precedents
Els cartaginesos no només van posar els peus a la nostra península molt abans que els romans, sinó que van dominar la meitat sud, de la Mediterrània a l'Atlàntic, gràcies a hàbils pactes amb tribus locals.
Més tard, Aníbal Barca -el famós general cartaginès- va reunir un gran exèrcit, va reclutar guerrers íbers amb la promesa de recompenses un cop vençut l'enemic romà i es va encaminar cap a la conquesta de Roma.
Les seves tropes van passar per Tarakon, van creuar els Pirineus, el sud dels Alps i finalment el gran exèrcit d'Aníbal es va plantar per sorpresa a Itàlia, vencent tots aquells que se li posaven al davant fins arribar a les portes de Roma. Però Roma no es quedaria de braços creuats.
TARRACO SCIPIONVM OPVS
L’arriscadíssima resposta romana, liderada pel general Cneo i el seu germà Publi, de la família Cornelium Scipio, va consistir en obrir un nou front a Hispània.
Tots dos van desembarcar a les nostres costes l'any 218 a.C. i van prendre una decisió d'allò més encertada: quedar-se a Tarragona.
Van aprofitar la badia situada als seus peus per a protegir la gran flota i van construir un campament a la part alta del turó com a primera base romana.
D’aquesta època data una torre de l'antic campament amb un relleu de la deessa Minerva i una inscripció en la qual el soldat Manius la invoca com a protectora.
Tot i que els Escipió trobarien la mort en batalla, lluny de Tàrraco, el seu nom va quedar associat per sempre a la fundació de la ciutat i l'historiador Plini va encunyar la famosa frase fundacional, "Tàrraco, obra dels Escipió".
Fins i tot una torre funerària al peu de l'antiga Via Augusta duu el nom d'aquests generals, però es tracta d'un error històric que encara perdura.
Les muralles de Tàrraco
No es pot concebre la fundació d'una urbs romana sense les seves muralles. Lògicament, totes les muralles romanes representen una línia iniciàtica i fundacional que, alhora, separa l'espai urbà de l'Àger o territori rural.
Però en el cas de Tàrraco, les muralles signifiquen alguna cosa més, ja que són la primera gran obra romana fora d'Itàlia. Constitueixen una exhibició de poder de Roma a Hispània i el seu desig de conquistar-la i dominar-la per sempre.
Les muralles de Tàrraco es van començar a construir a finals del s.III a.C. i es van acabar a meitat del s.II a.C., arribant als quatre quilòmetres, dels quals en l'actualitat se’n conserva un quilòmetre, que envolta el centre històric de la ciutat.
Neix una ciutat
A part de les muralles, les ciutats romanes s’articulaven a partir d'una retícula de carrers i es dotaven d'un govern local ubicat en una plaça anomenada fòrum.
El govern municipal compartia emplaçament amb la basílica -el jutjat d'aquella època- i el macellum o mercat principal de la ciutat.
A Tàrraco, el fòrum municipal es trobava en un turó molt proper al port, un mirador perfecte que permetia albirar l'arribada de naus comercials provinents d'altres ports de la Mediterrània.
Als seus peus, s'estenia un bulliciós barri amb els seus insulae o blocs d'apartaments, els seus magatzems portuaris i el teatre amb els seus jardins.
Més tard es van construir les termes públiques de la ciutat, descobertes fa pocs anys.
Avui dia, el port romà es troba amagat sota els carrers de la part baixa de la ciutat, ja que l'antiga línia costanera romana no té res a veure amb l’actual. En els dos últims segles, Tarragona ha guanyat terreny al mar, aproximadament l’espai que ocupen quatre carrers actuals, les vies del tren i el moll de costa.
Julio Cèsar a Tàrraco
Un Cèsar vencedor de les guerres contra el seu rival polític, Pompeu, va venir a Tàrraco l'any 49 a.C. per a reunir els seus exèrcits i convocar una assemblea provincial.
Anys més tard, agraït pel suport que la ciutat li havia brindat, va concedir a Tàrraco el rang de colònia i a partir d'aquest moment, la ciutat va rebre el nom de COLÒNIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TÀRRACO.
En una magnífica vista general, el poeta i historiador Florus, que lloa el seu clima benigne i els seus notables monuments, afegia: "A més, la ciutat ofereix grans mèrits, ja que conserva els estendards del Cèsar i ostenta en el seu nom el títol de triomfal".
En època de Juli Cèsar, Tàrraco estava plenament consolidada com a ciutat i segurament ja es pensava en la millora de l'abastament d'aigua i es començava a projectar la futura xarxa d'aqüeductes.
De tot això, en va prendre bona nota un jove que l'acompanyava, el seu nebot Octavià, que dues dècades més tard arribaria a ser nomenat August, el primer emperador de Roma. Els aqüeductes de Tàrraco daten precisament de l'època d'August.
August a Tàrraco. Una estada de novel·la
L’emperador va visitar Tàrraco en diverses ocasions, però sens dubte la més memorable és la de l'any 26 a.C. En aquella ocasió, va venir per tal de comandar personalment les tropes romanes i sufocar les rebel·lions dels càntabres.
És sabut que l'exèrcit imperial es va encaminar per la vall del riu Ebre cap a les terres de nord i que, durant la marxa, un llamp va fulminar un esclau que el precedia en el seguici. L'emperador, que era també àugur, ho va interpretar com un mal auguri i va decidir tornar a Tàrraco.
Aquí es va sentir fora de perill, a l'espera de la victòria de les seves tropes. O gairebé fora de perill, perquè no es va lliurar de la disenteria. El seu metge, Antonio Musa, el va guarir amb un curiós remei: banys d'aigua freda i banys d'aigua molt calenta, gairebé bullint.
Una vegada restablert, es delectava escoltant els discursos de l'advocat Gavio Silone al fòrum i és possible que a Tàrraco llegís els primers manuscrits de l'Eneida de Virgili.
Aquí també va rebre una legació d’indos i escites arribats de l’extrem oriental de l'Imperi per a acordar la pau a les seves llunyanes terres.
Tàrraco adorava el seu emperador
No és exagerat presumir de capital de l'Imperi durant els dos anys d'estada d'August a la ciutat. Tàrraco, afavorida per la permanència de l'emperador, li estava eternament agraïda. Per això després de la seva mort, esdevinguda l'any 14 d.C., els seus habitants van demanar permís per a construir un temple en memòria del seu estimat emperador, que a més havia de ser exemple per a altres ciutats de l’Imperi.
Avui el temple ja no existeix, però no només en coneixem la seva existència per aquestes intencions dels ciutadans tarragonins, sinó que una moneda evidencia perfectament com era la façana, amb vuit enormes columnes.
Recents excavacions arqueològiques a la nau central de la Catedral de Tarragona el situen al cim de la ciutat, centrat a l'interior d'una gran plaça de culte.
Es creu que possiblement ja estava acabat cap a l'any 50 de la nostra era, durant el mandat del seu successor Tiberi. Fou el primer temple dedicat al culte imperial, fins i tot abans que se n'erigís un a Roma.
Una Acròpolis a la part alta de Tàrraco
Des de la fundació de la ciutat, la part alta de Tàrraco havia estat deshabitada i escassament urbanitzada, però la capitalitat de la Hispània Citerior va propiciar que en aquesta zona es dugués a terme una gran remodelació urbanística.
Es va projectar la construcció de tres grans terrasses contigües, disposició que recorda prototips del món grec o de la mateixa Roma. En menys d'un segle, a la part més elevada de Tàrraco es van construir: el recinte de culte, el gran Fòrum Provincial i l'estadi del Circ.
El Fòrum Provincial, una de les places més grans de l'Imperi, fou la seu del Concilium provinciae, és a dir, el govern de la Hispània Citerior.
Probablement, hi van treballar més d'un miler de funcionaris, polítics, militars i sacerdots al servei de l’Estat.
L’edifici tenia planta rectangular amb una gran extensió enjardinada central, envoltada de tres ales edificades que allotjaven les oficines i els arxius.
Segons les investigacions, tot i els alts i baixos històrics, es va mantenir en actiu des de la seva inauguració fins pràcticament el final de l'Imperi.
El circ a la ciutat i l'amfiteatre al costat de la mar
A les acaballes del segle II, es va construir el major edifici per a espectacles de la ciutat, el Circ, situat entre el fòrum provincial i la zona d'hàbitat de Tàrraco.
Feia 300 metres de llarg. Tot i això, era relativament petit comparat amb altres hipòdroms de l'Imperi, perquè es trobava a l'interior de la ciutat.
A les grades del circ hi cabien uns 30000 espectadors, que majoritàriament entraven per grans portes situades al costat del traçat urbà de la Via Augusta.
Es conserven dues inscripcions que han immortalitzat dos aurigae o conductors, Evtiches i Fuscus, en aquest cas de dues faccions rivals, que van trobar la glòria a l’arena del Circ, davant de milers d'espectadors.
L’amfiteatre fou l'últim edifici per a espectacles construït a Tàrraco. Es va aixecar entre les muralles de la ciutat i el mar, modelant la meitat de les seves grades al vessant del turó i l'altra meitat sobre voltes de formigó.
Una inscripció fragmentada dóna peu a assegurar que l'estadi va ser sufragat íntegrament per un flamen o sacerdot provincial. L’estadi s'utilitzava bàsicament per a lluites entre gladiadors i feres.
Estada d'Adrià a Tàrraco
L'emperador Adrià, viatger infatigable, va governar durant gairebé vint anys i va voler conèixer personalment la totalitat de l'Imperi, que havia aconseguit la seva major extensió durant el mandat del seu predecessor Trajà.
Per això va emprendre dos grans viatges, un per Orient, bressol de la civilització, i un altre per Occident, visitant les fronteres del Danubi i el Rin, les Gàlies i Hispània.
Lògicament, va visitar Tàrraco i la seva estada a la ciutat es va perllongar durant l'hivern de l'any 123 al 122 a.C.
Va reunir a la capital de la Hispània Citerior una assemblea de tots els mandataris hispans i va manar restaurar el temple d'August.
Sorprenentment, durant la seva estada en una vila als afores de Tàrraco, va ser atacat, ganivet en mà, per un esclau del seu amfitrió. Un cop la seva guàrdia personal va haver reduït l'agressor, l'emperador va ordenar, sense la més mínima alteració, que l'esclau fos tractat com un malalt, ja que només un desequilibrat podia atemptar contra l'emperador.
Possiblement l'escenari d'aquest intent magnicida fora la vil·la dels Munts, que es pot visitar a Altafulla.
Primers romans de religió cristiana
A Tarragona, difícilment podem justificar testimonis del Cristianisme abans del s. III. Però en aquest segle, un document excepcional relata la detenció, judici i execució dels primers cristians d'Hispània.
Sota el mandat de l'emperador Valerià, en un context de crisi interna, es va promoure una llei que obligava les elits cristianes a sotmetre’s públicament al poder imperial.
A Tàrraco, seguint els designis de la llei, el primer bisbe conegut -Fructuós- i els dos diaques -Auguri i Eulogi- van ser arrestats i presentats davant del jutge. Van manifestar estar sotmesos únicament al Déu cristià, acceptant el delicte de què se'ls acusava. Trobats culpables segons la llei romana, van ser cremats vius a l’arena de l'amfiteatre el dia 21 de gener de l’any 259.
Aquest fet memorable va afavorir la ubicació d'un cementiri cristià a la Via Augusta, entre la ciutat i el riu Tulcis o Francolí.
Res no tornarà a ser com abans
Un any després de l'execució del bisbe Fructuós, es va produir a l'Imperi un esdeveniment que hauria estat inimaginable per a generacions anteriors.
Tropes bàrbares, concretament francs, van creuar el limes o frontera nord i van arribar a la península, assetjant i saquejant Tàrraco i apoderant-se de naus romanes per a seguir el seu periple cap a Àfrica.
A partir d'aquesta època, les elits locals es van refugiar en vil·les que van ser fortificades. Precisament, el descobriment de petits tresors amagats a l'espera de temps més propicis demostra el pànic de la població.
Les ciutats estaven entrant en una incessant decadència i això va donar peu a una ruralització de l'Imperi. En el context d'aquesta suposada decadència urbana, la gran mansió de Centcelles, situada al costat de riu Francolí, va experimentar un importantíssim canvi: la decoració de l'interior de la cúpula amb un interessant mosaic de temàtica cristiana.
La seva funció continua sent motiu de debat entre els historiadors.
Que vénen els visigots!
La primera entrada massiva de bàrbars a la nostra península es va produir l’any 409. Els pobles invasors eren sueus, vàndals i alans.
Mentrestant, Tàrraco, fora de perill de les invasions, continuava sota control romà. L'any 419 fins i tot es va celebrar un concili per a combatre l’heretgia anomenada priscilianisme i en aquest precís moment, l'arquebisbe de Tarragona va rebre per primera vegada el títol de metropolità.
L'any 476, Tàrraco va patir el setge de les tropes visigodes sota el comandament d'Euric i, un cop presa la ciutat, va passar a formar part del regne visigot.
Havien transcorregut dotze segles des de la fundació de la ciutat de Roma, el 21 d'abril del 753 a.C. sota els auspicis d'un rei anomenat Ròmul. El 4 de setembre de l'any 476 d.C., l'últim emperador de Roma, casualment també anomenat Ròmul August, fou enderrocat. D'aquesta manera s'extingia un Estat que havia durat gairebé dotze segles.
